En el seu repatriament a la llengua catalana1, Joan Alcover plasma l’empremta en Cap al Tard (1909), recull poètic repartit en quatre parts («Cançons de la serra», «Elegies», «Endreces» i «Juvenils»). Cada agrupació i, de fet, cada poema, aconsegueixen instal·lar-se en un univers propi. Alcover aconsegueix arribar als confins de la seva imaginació, impulsat per una set auto-contemplativa i perseguint, amb les ales ben desplegades, l’ideal de sobrevolar la vida mitjançant la poesia.
«Escrit en el crepuscle de la seva vida, espremuda en la llàntia del dolor, Cap al tard traspua l’esperit romàntic i l’ànima humana de Joan Alcover, que gira la mirada nostàlgica vers el Paradís Perdut d’un món esbucat.»
(Perelló Femenia, 2006: 73)
Al concebre Cap al Tard, Alcover ja no és aquell poeta que es llençà en el natural viatge d’exploració que sovint prenen els escriptors: és un poeta ferit per les sagetes de la vida i que, sagnant, ha fondejat en les cavitats interiors de la seva ànima a on, ben endins, trobà, el color vertader de la seva veu poètica. La poesia d’Alcover deixa al descobert una veu senzilla, que assumeix els atropellaments de la vida i que escriu a partir de la tragèdia.
Aquesta serà una veu angoixada i agorafòbica, que voldrà volar lluny d’aquells murs d’una ciutat caòtica i esterilitzant. Barcelona provocarà en Alcover el sentiment d’alineació. Mitjançant la poesia que aconseguirà escapar als paratges virginals i naturals de Mallorca. En aquest idíl·lic imaginari, Alcover trobarà els valors substancials que l’ànima necessita per sentir-se plena: el silenci, la senzillesa i la col·lectivitat.
Dins Cap al Tard, l’apartat de les «Endreces» descansa en un estadi marginal, en comparació amb la clamor crítica i estètica que recullen respectivament «Cançons de la Serra» o bé les «Elegies». «Endreces» conté melodioses cançons en to d’elogi dedicades al seu cercle intel·lectual de companys. Entre vermuts i sobretaules de diumenges, Alcover sent la necessitat d’expressar l’admiració que ret a les seves amistats i composa dedicatòries a personalitats com Josep Carner o Antoni Noguera. A partir de l’endreça Morí jove, en honor a la poetessa Emilia Sureda, la voluntat perseguida d’aquest breu anàlisi literari i interpretatiu és la d’aproximar-se al imaginari i tècnica poètiques de Joan Alcover.
Anàlisi literari i interpretatiu: Morí jove.
Morí jove es tracta d’una dedicatòria a una figura femenina que, alhora, podria evocar a certs símbols absoluts com la Poesia, la Inspiració, la Música… Notes post-romàntiques i simbolistes que Alcover hauria recuperat del seu referent poètic Rubén Dario2, lectura del qual va donar-li empenta a assolir aquesta plenitud de visió i en la que tant es va delectar.3 Tanmateix, la poesia d’Alcover és vitalista i troba la pau en paratges serens i una naturalesa amable, límits que permeten l’ànima del poeta brollar en harmonia amb els seus aprenentatges i les reflexions més profundes. Aquest poema és un cant a la virtut i a la poesia, ambdós vocables entesos com substàncies supremes.
En la primera estrofa, la veu poètica comença a parlar en present i en primera persona. «Veig», signe de visió límpida d’una imatge reflectida «en els seus ulls» que es constitueix en el marc de visió d’un segon subjecte poètic.
«Veig encara en els seus ulls
Aquell dolç ensensament
del qui sent
com un eco de murmulls
que parlen interiorment.»[4]
Se’ns determina la mostra de que aquesta acció és perdurable en el temps: el poema ens diu «encara». A partir d’aquest moment s’estableix un viatge entre el passat i el present, trajecte en el que es rescaten referències que només poden ser enteses a partir del poema i que als ulls dels narrataris queden suspeses per la manca d’informació contextual. Des del principi, la sensació de la lectura és d’estranyesa perquè no determina cap paràmetre d’espai o temps i desconeixem la identitat dels participants poètics i quin tipus de relació s’ha establert entre ells. Pel to de les paraules i aquesta rima consonant encadenada, només podem determinar la naturalesa d’un cant elogiós i melancòlic com si, de fons, sentíssim el poeta tocar una lira.
Viatjant en el temps, del passat rescatem l’objecte de visió que és «aquell dolç ensensament / del qui sent», determinat indefinidament. D’aquesta manera, la veu poètica marca la llunyania d’un referent objecte o subjecte, recuperat de la cavitat memorística profunda, d’un lloc a on només s’hi pot accedir mitjançant el pensament, la rememoració o la meditació.
Per facilitar-nos la imatge, la veu poètica estableix una comparació. Ens parla d’un «eco de murmulls», com la presència d’un record ineludible i inesborrable, que té pesant importància en la interioritat de la veu poètica. Aquest «eco de murmulls», no té connotacions negatives, si més no, una presència parpellejant. Si aquest record de l’«ensesament», la suspensió, de l’esguard en l’horitzó no cessa és perquè colpeja la memòria com el so de l’eco colpeja les parets de les muntanyes. No se sap d’on naix la veu, però se sap que retorna. I aquest retorn sempre duu dolces memòries.
«No sentia les remors
de llaors
que sonaven al costat
de sa gentil jovenesa;
no mirava sa bellesa«
en l’espill de la vanitat;»[5]
El joc de la veu poètica es basa en sortejar i canviar les experiències sensorials. En la segona estrofa, el contacte amb el món sensible deixa de ser interior. En aquesta trajectòria temporal entre el passat i el present, també s’hi estableix una intercomunicació entre dos dimensions diferents: en primera instància, l’esfera dels records i la memòria que resten en un paradigma abstracte, i, en segon lloc, la physis. La sensibilitat visual se solapa amb la sensibilitat auditiva6 i ens remunten a un paradigma d’irrealitat, a partir del reflex copsat en els ulls del segon subjecte poètic.
Les «remors», es generalitzen, precisant-nos nova informació. Els verbs, disposats en tercera persona, en diuen que «no sentia» la veu de la reflexió futura i «no mirava» la bellesa en clau de la vanitat i la superficialitat, qualitats volàtils… Aquesta carrega una energia eterna, per això ens esmenta en el vers nº 15 sobre «la bellesa que no mor», perquè té cabuda en el més límpid i clar mirall, el del cor. Aquesta bellesa immortal es podria interpretar bé com la bondat, bé com la poesia, la qual té valor transversal en el temps, perquè és essencialment suprema: és l’art de les arts. La poesia resta en una ànima pura i innocent, la d’Emilia, que «encara» no s’ha tacat dels mals del món.
«més, avançant per la vida
duia en el mirall del cor
reflectida
la bellesa que no mor.»7
El jo poètic torna a canviar el temps verbal, ara ens trobem en un temps pretèrit8. La veu parla des d’una distància tant temporal com corpòria. Des de la senil vellesa, ens diu que la joventut queda lluny d’aquest present que és alhora futur, moment de maduresa, tardor de la vida. En el procés d’avançar per la vida, la joventut, l’ànima acabarà patint els efectes de l’exposició a l’exterior: l’erosió, els cops i les influències. Però, tanmateix, ens diu que en el fons de l’ànima, aquell subjecte conté un tresor absolut en un món que constantment canvia i es deteriora. Aquesta endreça podria ser fàcilment catalogada d’elegia en el sentit que la tonalitat que cobreix el poema és melangiosa. Però lluny d’una poesia decadentista, Alcover plasma la pèrdua des de l’orgull i l’admiració, potenciant les virtuts i atorgant-li a aquesta mort prematura un record triomfal.
«Cantava d’esma, obeint a l’íntima ubriaguesa com el rossinyol, corpresa per la febre de l’instint.»9
En aquesta darrera part de la segona estrofa, tornem a trobar més elements que recuperen l’experiència sonora. El cant del subjecte més tard s’equipara amb el cant del rossinyol. Aquesta referència ens remet dades metapoètiques que només podem trobar en la realitat que compartim amb el poeta. Com hem esmentat amb anterioritat, Alcover venera la figura d’Emilia Sureda, poetessa mallorquina que va morir prematurament. La qualitat sonora emfatitzada en els cants d’aquesta endreça evocaria al talent d’Emilia que, desventuradament, recull una obra molt escassa.
«Los cors humans són costes i són cales on rebaten les ones de l'amor, el pensament, ocell de llargues ales, i tu l'urna sagrada del dolor.»10
Alcover aconsegueix posseir una poesia sonora que s’emmiralla en forma i temàtica: els versos 16 i 18 s’estructuren de forma paral·lela, separant dos sintagmes per una coma. En una part es situa el referent sonor i, a l’altre, l’atribut o complement circumstancial de mode que ens informa sobre l’estat del subjecte poetitzat. Quan ens diu «cantava d’esma» en el vers 16 i, «com el rossinyol», en el vers 18, ens parla d’un cant lliure, captiu només de l’instint, la passió i la immediatesa. En els consegüents sintagmes, l’ànima obeeix el pur estat irracional, en el que queda atrapada per «la febre de l’instint». Aquest cant sorgeix de la puresa, a on no hi ha procés ni judici mental que desvirtuï el subjecte que emet la melodia.
El cel en el que s’inscriu el cant d és el mateix que el del rossinyol, el de la llibertat. Com en El voltor de Miramar de «Cançons de la Serra», el poeta anhela alliberar-se de les limitacions de la vida en l’infinit horitzó de l’art. Charles Baudelaire en Élévation parlava de l’ideal és desplegar les ales i sobrevolar les limitacions de la terra. El seu cant és el talent que li ha pertocat com a ésser il·lustre que és esdevenir poeta.
«Au-dessus des étangs, au-dessus des vallées, Des montagnes, des bois, des nuages, des mers, Par delà le soleil, par delà les éthers, Par delà les confins des sphères étoilées,»11
Si prosseguim amb la lectura, podem observar en la tercera estrofa un canvi de paradigma poètic que disgrega amb la correlació temàtica anterior. La veu poètica ja no ens parla sobre l’ànima del subjecte poètic, ni de la seva naturalesa ni de la melodia cantada, ens parla de la seva interacció amb el món exterior com un ésser de superioritat legítima, plenament bondadós i bell. Exempt del mal, ofereix la seva llum i el seu perfum a tothom, però el poeta insisteix en la seva ànima caritativa: ajuda als més miserables.
«Humit el front de la llum
d’allà d’alt,
duia al pobre i al malalt
el perfum
de son cor caritatiu,»12
Aquesta presència angèlica prové d’una dimensió elevada, «de la llum / d’allà dalt», transportant la bondat a la dimensió mundanal. El portal entre aquests dos mons es torna a obrir i el subjecte poetitzat fa la funció d’ésser intermediari. És la prova de la presència celestial en la terra:
«amb el ritme d’una santa Graciosa que somriu, de sa virtut ignoranta, tot el món, manco ella, sap que és bella, confonent l’olor suau, de l’àngel i la dona, sense saber si l’atrau perquè és bella o perquè és bona.»13
Poc a poc, l’ésser que d’ençà contenia qualitats angèliques, serà santificat i elevat en mercè de la seva gràcia. Aquesta característica, tanmateix, no es reflecteix, en l’espill de la vanitat i el narcisisme que havíem comentat anteriorment… La humilitat i la pueril desconeixença potencien la candor de la seva llum i la magnitud de la seva virtuositat. És un ésser bondadós en tant que no ho sap i en tant que no ho pot saber perquè la mort l’ha atrapat en ple avanç de la vida.
És en aquesta mateixa estrofa que, com a lectors integrats en la diegesis alcoveriana, se’ns lliura, per primer cop, informacions específiques del gènere i característiques descriptives sobre aquest subjecte que és «santa» i «l’àngel i la dona». Aquí podríem introduir diferents lectures. Si tendim una interpretació neoplatònica, entenem que el poema postula que el màxim exponent de la bellesa és la bondat. Per tant, en aquest codi de lectura, podríem dir que el què ens indica és que el màxim grau d’aquesta dona «graciosa», és la seva santificació. La mort, en tant que injusta, n’ha fet d’ella una icona, perquè no ha tingut temps de bolcar-se en els mals, només de propagar la seva virtuositat.
Buscant respostes alternatives, l’associació binòmica d’àngel i dona, ens duu a rememorar la figura petrarquista de la donna angelicata, símbol de perfecció en la poesia renaixentista. Aquesta dualitat, que no renyeix entre si sinó que es complementa, acompleix els cànons d’harmonia i proporció, difuminant ambdós límits, com ens diu: «sense saber si l’atrau / perquè és bella o perquè es bona.» Aquesta estrofa és una oda la figura del bé i es representa a partir d’una imatge canònica que ens remet al Naixement de Venus de Boticelli: una figura que naix «d’allà dalt», i que el seu «olor suau», conté les olors de la primavera. Com a resultat, tot el món és encisat d’aquesta presència, bellesa que no pertany, ni pot pertànyer, a aquest mon replet de futileses.
I aquesta incomparable bellesa no és només inèdita, sinó que és perdurable en el temps, insensible a les seves vicissituds. Aquesta dona harmoniosa és assimilada a la natura: el temple de la llibertat i l’harmonia. No és confeccionada per la imperfecció dels humans. La seva bellesa es remunta al «temps de la creació»: al temps de la bellesa perfecte i de les olors sublims. És la tendresa i la perfecció d’un ésser superior creat en mans del Déu. Com que no pertany a la terra, no és una bellesa profanada.
«Passa la gent somnolenta Davant l’hermosa natura; Passen segles i no esmenta qualque tret de sa hermosura;»14
Llevat de la manca d’informació sobre l’espai o el temps en les anteriors estrofes, en la cinquena se’ns presenta el tòpic literari del locus amoenus, un paratge bucòlicament descrit. Destaquem les interjeccions com «Oh campinyes odorants» que remarquen el to dramàtic. Alcover és un home que sempre torna a la naturalesa en exercici d’exili interior, per re-establir la seva connexió amb la naturalesa. Remunta paisatges verges enrogits per la bellesa, a on la Poesia hi troba lloc per fer-hi niu.
«Oh campinyes odorants, Oh racons de pagesia, Que cobràreu en els cants De la musa, vida nova; Muntanyes i conradissos, Clars de lluna, degotissos, De la cova;»15
El cant de la Musa és la interpel·lació al seu propi alter ego, la visió artística que té sobre ell mateix com a poeta. Alcover rep la trucada d’una vida senzilla, allunyada i ascètica, allà a on els accidents geogràfics són bells i l’absurd de l’existència humana no té més transcendència que la pols que som i la que serem16. La naturalesa ha perdut aquella criatura virtuosa, «aquella amorosa fada» i amb la pèrdua la vida cessa. Si aquesta fada melodiosa mor, el transcurs habitual de la vida s’interromp perquè desapareix la poesia. De la mateixa manera que al néixer «despertà la poesia» continguda en l’ànima, «al fons de son esprit.»
El primer vers de la última estrofa comença com s’intitula el poema, «Morí jove», tancant circularment la composició. El poeta fa referència a la mort i ens diu que l’«amorosa fada» ha tingut una defunció, com ella, electe i virtuosa: morir jove significa no patir les vicissituds del pas del temps, no veure com es moren els éssers estimats ni haver de viure el dolor.
La poetessa és recordada envoltada d’una lluminosa aureola en la memòria d’aquells que l’enyoren, dels amics poetes17 en «l’esguard dels qui somnien / de desperts, / en l’esguard dels qui rebien / els socors per ella oferts,» i en el record d’aquells que ella va ajudar en vida. L’esguard és el reflex de la seva vital existència, la seva imatge impresa en el món, que abraçarà, per sempre, un perfum impossible de confondre, tot i que. resti en el bressol de la cambra de la mort, «en la miseriosa cambra / dels infants de la dissort.».
«La visita de conhort Que deixava una olor d’ambre En la miseriosa cambra Dels infants de la dissort.»18
Malgrat la cabdal transcendència en la lírica catalana, Alcover, il·lustre de l’escola mallorquina, no serà considerat poeta canònic en la literatura catalana contemporània fins a la posteritat. Serà Carles Riba qui assumirà la defensa dient que no existia poesia en català més humana que la de Joan Alcover19. Tot i que cal esmentar que molts dels seus contemporanis el consideraren el precursor d’una nova tendència en la lírica catalana: un cant que exigeix la confessió i, per tant, la sinceritat personal i artística.
La poesia esdevé un mirall en el què Alcover es reconeix com a ànima transparent en constant reafirmació. Així doncs, concebrà la poesia com la via més lliure d’auto-exploració i d’expressió personal. Troba en les paraules l’espai necessari de meditació, de purgació i alliberació20. Descobrir la poesia de Joan Alcover és descobrir que la poesia no és un art que es pugui atènyer en els límits epistemològics d’aquest món. En aquesta breu aproximació a Morí jove viatgem al Parnàs poètic de Joan Alcover a on la paraula ha assolit el grau més alt de bellesa i perfecció i demostra la potència poètica d’un autor que en la tinta hi ha incrustat part del seu imaginari, sense disfressar-se en la ficció ni perdre l’autenticitat, ni la veu sincera.
Bibliografia
COSTA i LLOBERA, M., & ALCOVER, J. (1985). Poesia. Miquel Costa i Llobera. Joan Alcover. Barcelona: Edicions 62.
DE RIQUER, M., COMAS, A., & MOLAS, J. (1986). Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Editorial Ariel.
Institut d’Estudis Catalans. (s.f.). Obtenido de Diccionari català-valencià-balear: https://dcvb.iec.cat/
MASPONS ALCOVER, J. (2006). Poesia Completa. (M. A. Perelló Femenia, Ed.) Pollença: El Gall Editor.
Notes
1 «Llarga estona navegà perdut per les aigües estultes d’una poética insípida i enginyosa fins que en tombant de la vida descobrí la veu de la sinceritat.» (Perelló Femenia, 2006: 13)
2 MASPONS ALCOVER, J. (2006). Poesia Completa. (M. A. Perelló Femenia, Ed.) Pollença: El Gall Editor.
3 «Sentim vibrar la veu de Joan Alcover corpresa d’entusiasme davant el sibaritisme estètic i la força sensual i abassegadora que destil3la la lírica de Ruben Darío […] Per a Joan Alcover, Rubén Darío encarna el Poeta d’ales magnes, el còndor indià que sobrevola les terres llunyanes de l’altre hemisferi i arriba […] a Roma […] per tal d’ifondre l’alè càlid, que ha de fer renéixer l’antiga poesia. […] endevinara en els versos de Darío el misteri, l’alè de foc que havia de rejovenir la poesia en una era de crisi moral.» (Perrelló Femenia, 2006: 120-121)
4 Versos 1-5, de l’edició de M. A. Perelló Femenia.
5 Versos 6-13.
6 «Veig encara en els seus ulls / aquell dolç ensesament /del qui sent»
7 Versos 12-15.
8 «Duia», vers 13.
9 Versos 16-19.
10 Extracte del poema L’ànima i el dolor, d’Emilia Sureda, publicat en Poesies Mallorquines (1905).
11 BAUDELAIRE, Charles: Les Flors del mal (edición bilingüe), EDHASA, Barcelona, 1990. Traducció de Xavier Benguerel.
12 Versos 14-18.
13 Versos 19-27.
14 Versos 28-31.
15 Versos 38-44.
16 «colrades espigoleres / que un jorn la véreu passar; / al ballar / entre el polsim de les eres; / camins, ombres i dreceres / que coneixeu sa petjada!…» Versos 53-56.
17 «mes, espirituals efectes / fan un nimbe piadós / a l’ombra seva, qui flota, / com aparició devota / en nostre esguard enyorós,» Versos 70-74.
18 Versos 79-82.
19 DE RIQUER, M., COMAS, A., & MOLAS, J. (1986). Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Editorial Ariel.
20 «D’altra banda, l’estètica romántica, que entenia la poesía com l’única via de coneixement de la realitat profunda de l’ésser, fou continuada pel Modernisme. El poeta modernista, com el romàntic, també malda per trovar l’essència de la Poesia, de la Bellesa, de la Veritat, i s’afanya per atènyer el camí que l’ha de guiar cap a la Musa. La poesía entesa com l’ideal suprem, abrigada en el temple de la natura, mena el Poeta a sentir-se com el rei de les altures, com l’intèrpret d’un universo poblat de presències simbòliques i de realitats misterioses, que només ell sap copsar, dotat d’intuïció poética.» (Perelló Femenia, 2006: 99)
Tania Hirte 
Deja un comentario