Tania Hirte

“Escriure per descobrir, escriure per subvertir”

1. Sobre «Mur»

Gemma Gorga (Barcelona, 1968), poeta i professora a la Universitat de Barcelona i traductora de professió, publicava l’any 2015 Mur per l’editorial Meteora, un dels llibres de poesia més aclamats i degustats en els darrers anys en el petit – però encara envigorit – món de la literatura catalana. Mur és un exercici de memòria, històrica i col·lectiva, que replega vivències quotidianes d’àvies, mares i filles com símbols de la comunitat humana. La poesia de Gemma Gorga, com bé es reflecteix, és potencialment femenina i, necessàriament, feminista. Focalitza la veu poètica i les temàtiques en el punt de vista de les dones. Fet provoca, inevitablement, que el poemari estigui carregat de dialèctiques entre el dolor, la duresa i, d’altra banda, la intimitat i l’elegància.

Escollir una veu i una poesia femenina no és tasca fàcil, obliga corrompre paraules i motius, recórrer els laberints de l’experiència poètica del revés, en fi, trair paradigmes que es confien com exactes i orgànicament immutables. Podríem dedicar pàgines i pàgines a realitzar un comentari exhaustiu del programa iconogràfic que crea i recupera Gorga en Mur, ja que és un poemari que arreplega tota una tradició d’imatges tan obsoletes com absurdament presents.

Maria Mercè Marçal en un article anomenat “Meditacions sobre la fúria” (Inclòs al volum «Sota el signe del drac» 1985-1987) afirmava o predeia el que Gemma Gorga aconseguí dècades posteriors. En la línia de M. M Marçal, les dones que naixen en una cultura oprimida es veuen abocades a «crear una altra memòria», una tradició subvertida. En aquest cas concret, Gorga exposa retrats intimistes que han sigut creats per una cultura exponencialment masculina. Gorga crea cercant la minúcia més exacta per elevar l’absurd d’una quotidianitat oprimida i concubina com és el dia a dia de la dona. El seu cant és dedicat a totes les dones que han viscut concèntriques en un mur construït per la societat patriarcal. El projecte de Mur és una conversió contemporània, gairebé postmodernista: un ajust de contes amb uns valors que resten prescrits, però que han deixat impremtes en la memòria històrica femenina.

«Una dona inclina lleument el cap
Sobre la penombra dels fogons,
Com en un quadre de Jan Vermeer»

M.M. Marçal no dubtava en dir que l’única forma de motivar l’esperança del futur, trobar la innovació, és impulsant l’evolució d’un substrat. Així, el llibre és viu homenatge d’una memòria que Gorga considera que no ha de morir. La rebuda d’aquest poemari va ser absorbent i càlida. Al mateix any de la publicació, Gorga concerta una entrevista a la revista Núvol al mateix any de la publicació. L’autora explicava la tria del títol. Aquesta prova de carboni ens serveix per apropar-nos a entendre quin és el significat intrínsec de Mur:

«Vaig triar la imatge del mur per la seva riquesa simbòlica: com més hi pensava, més significats em suggeria. D’una banda, com bé dius, el mur remet a una contenció, un tancament, una reclusió. Fins i tot a nivell fonètic és una paraula dura (de fet, vaig voler prescindir de l’article en el títol perquè resultés encara més tallant). D’altra banda, però, el mur pot ser sinònim de protecció, de defensa, gairebé de claustre. Aquesta ambivalència em va seduir, perquè dona molt de joc. I a partir d’aquí el llibre va anar prenent cos, en part gràcies a decisions conscients, en part gràcies a atzars i casualitats incontrolables. Per exemple, quan vaig començar a llegir sobre el fenomen medieval de les dones murades (amb comptagotes, perquè la informació que hi ha és ben minsa), allò va ser un autèntic detonant: la idea d’unes dones que, voluntàriament, es retiraven de la vida pública i es recloïen de per vida rere uns murs em va semblar fascinant. I sense acabar de comprendre’n totes les implicacions, vaig començar a escriure.»

Gorga, G. (4 del Juliol de 2015). Gemma Gorga: «Escric bàsicament per descobrir». (J. C. Pons
Alorda, Entrevistador) Núvol.

2. Tríptic de Gemma Gorga i la pintura flamenca

L’exercici de memòria que és Mur, es compon en tres apartats, com un retaule-tríptic: “Murades”, “Murta” i “Murmuri”. La tríada de noms contribueix en l’homofonia dels conceptes triats com a axiomes del programa poètic de l’autora i separen les composicions contribuint, d’aquesta manera, en la cohesió i correlació temàtica del llibre. És patent i és una realitat que Gorga és una poeta-pintora. Mur es projecta gràficament en obres renaixentistes com “L’anunciació” de Fra Angèlic (1426). L’obra podria ser una possible referència o un eco que Gorga tria sense triar, ja que representa curiosament l’estructura formal del poemari. En la composició del segle XV, observem la verge rebent l’anunciació. Ella es troba dins una estructura arquitectònica (“Murades”), fora aquest edifici pobla una fructífera vegetació (“Murta”) que, entre els matolls, apareixen dues figures testimoniant l’escena (“Murmuris”). “L’anunciació” com Mur signifiquen l’arribada d’un nou ordre en el món, la inclusió d’un relat inèdit.

La poesia sol dependre de la retòrica i la imatge. Per l’autora aquest recurs li serveix per parlar de l’exercici anatòmic-poètic que fa del temps, per experimentar i jugar amb aquesta dialèctica entre la creació i la reflexió activa. El potencial d’aquesta obra mestre és a tot allò que ens condueix com a receptors, narrataris i lectors: a l’estudi, al repàs de la nostra cultura i programes de l’art i la història. Mur veu la llum fa sis anys, però és una obra ambiciosa, visionària i, sobretot, hermenèutica. Carregada de coneixement humanístic. De fet, altres lectors com Sebastià Portell han revisat les referències que la poesia de Gorga conté, volent o sense voler:

«Així, la primera part del llibre, “murada”, sembla establir les coordenades en què es mourà tot el recull: un espai dominat per la solitud, en què l’absència de paraules, o la incapacitat d’aquestes d’expressar tot el que hom voldria expressar, exerceixen de barrots. Gorga ens remet a la figura de les anomenades dones murades, que visqueren als voltants del segle XII tapiades a les murades de les principals capitals europees gràcies a les almoines i els diners que obtenien aconsellant qui les anaven a escoltar. No és, aquesta, una imatge prou propera a qui és el poeta avui, també?»

Portell, S. (Juliol / 2015). Habitar el ‘Mur’ en Llegir.cat. Recollit de
https://www.llegir.cat/2015/07/habitar-el-mur-memoria-i-poesia-amb-gemmagorga/

“Murades”, la primera part, és un espai dominat per la solitud i l’absència deparaules. Entre versos, Gorga expressa la frustració de ser incapaç de fer testament de la paraula, de la mateixa veu. La frustració d’haver d’admetre el silenci i la solitud com un valor innegable.

«No volia compartir aquest vespre amb ningú,  
però cada record de solitud  
estava habitat d’abans.»

Ens diu en “Sopant a soles”, a on reflexiona sobre tot l’espai que pot ocupar
la solitud, abans de detectar-la, ja existeix. En la mateixa línia, Gorga perpetua la pèrdua de la identificació pròpia en “El sentit del creixement”:

«Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.»

D’alguna manera, que “Murades” sigui un títol presentat en plural, ens indica que la seva naturalesa és de pròleg perquè introdueix les nocions essencials temàtiques que Gorga tracta en la col·lecció. El poema més lluminós d’aquest primer catàleg és el de “Clausura”, en el qual tracta el tancament de la dona tant en una esfera física com virtual, des de la infància fins a la vellesa:

«...estic tancada en un bressol... // 
Estic tancada en aquest 
despatx... //
Tancada en les quaranta-cinc 
espelmes del pastís. Tancada en un sac, // 
Tancada en el meu propi tancament // 
concentrada, concèntrica, constant 
com un univers en regressió.»

3. Coreografia per a interior domèstic

El poema en qüestió d’anàlisi, “Coreografia per a interior domèstic” es troba inscrit dins l’apartat “Murta”. La murta és un arbre perennifoli, trobada en la costa Mediterrània. A l’entrada de la secció ens inclou l’etimologia del títol, fet que fa que Gorga sigui una compositora detallista, preocupada no només per la perfecció textual sinó que evoca una finor, una elegància estructural. Records dels estius passats a Llançà cooperen en cohesió iconogràfica i de l’imaginari:

«i no volem veure 
les veles que tornen cada dia més d’hora
l’ensopiment que torça el manillar de la bicicleta
els banyadors que pengen esllenegats a l’eixida
incapaços d’assecar-se 
                               d’acceptar que aquest és l’últim bany
De la temporada.»

Gemma Gorga té una praxi inductiva, va del general a la concreció. “Murta” ja presenta des dels primers poemes un ajustament. De fet, el primer poema d’aquesta secció, “Principi òptic”, delata l’escurçament d’horitzons temàtics i una aproximació més vertiginosa i patent al detall. Amb aquesta entrada, l’autora ja ens fa saber que el quid de les seves reflexions líriques és trobar les paraules que s’han gestat a dins del cos de la dona, com un embrió mort. Aquest cant és en primera persona del plural:

«Les paraules s’hi veuen millor de nit.
nosaltres brillem un instant al centre
de les seves retines cegues, com brilla
la carn al fons de la memòria pútrida
del depredador.
                                                    Nosaltres,
imatges invertides d’allò que en realitat 
- tan desesperadament -
voldríem saber
dir.»

“Coreografia…” funciona com una imatge intimista. Comença introduint-nos el principal subjecte poètic i l’acció realitzada: «Una dona inclina lleument el cap / sobre la penombra dels fogons». La mitja claror emesa pel foc, aquest espai parcialment il·luminat ens indica que hi ha cert tenebrisme a la imatge. Si traduíssim aquest poema en una pintura, estaria carregada de reminiscències a Caravaggio, ja que l’escena és vivament visual i pictòrica. Això no obstant, Gorga ens parla d’una llum atenuada, domèstica, més propera a la pintura flamenca. És així que ho confirma en el tercer vers en retratar una clara comparació amb Jan Vermeer. Aviat podríem pensar en diferents obres com “Noia llegint una carta al costat d’una finestra oberta” (1659) o bé “Dona de la balança” (1665). Aquest és un poema extraordinari en quant el tractament del contingut, és a dir, en com Gorga vol projectar-lo. Gorga opera, llevat la redundància, com a coreògrafa, compositora, creadora d’una operació metòdica i coneguda.

«Avesada a calçar-se les sabatilles
del silenci, sap moure’s sense rompre
el cordó umbilical que lliga 
els objectes a la llum:
vessa resines a l’interior de vins mediterranis de cos clar,
prem la bava picant i escumosa de la melmelada, disposa després
una filera d’arengades tristes en una tina de gusta, seguint sempre
el sentit de les agulles del consol.»

Les paraules del text són manipuladores de la virtut o veritat poètica.
L’horitzó d’expectatives és romput davant dels ulls del lector, astúcia de la poeta que fa que cada poema es carregui de misteri i dinamisme. Per exemple, «les sabatilles / del silenci» s’erigeix en una sinestèsia inesperada, però que denota un significat rotund, clar i difícil de refutar. “Les sabatilles del silenci” ens rememoren aquest espai solitari que ocupa la solitud d’una casa. Una rutina repetitiva i amarga. Tot seguit, sense deixar-nos respirar, Gorga afegeix un altre trencament en la lectura quan ens parla de «el cordó umbilical que lliga/ els objectes a la llum». La metonímia és, també, plena de significat. La figura poètica «sap moure’s sense rompre» la seva capacitat de donar llum, l’aparat que la constitueix com a ésser reproductor i portador de llum, en fi: de vida.

La ruptura final, abans de la tríada de versos que tanquen la composició, delata quin és l’imaginari que Gorga tenia pensat plasmar en aquest poema. Cada tasca s’executa en silenci i seguint un mètode predit pel «sentit de les agulles del consol». En aquest vers, el lector podria avançar-se i esperar que el vers ens parles més aviat de “les agulles del rellotge”. El poema amaga la musicalitat d’una casa sotmesa al buit i al silenci, que de fons ressona un tic-tac mortífer. Tanmateix, el gir que l’autora decideix fer en aquest vers ens confirma que la “Coreografia” és, en realitat, un procés que s’ha interioritzat a causa de la clausura perenne. El ritme de la descripció emula la pràctica religiosa: callada, interior, precisa… “Coreografia per a interior domèstic” és un Llibre d’Hores. Una pintura poètica de què és haver-se sotmès a la muralla i com, seguidament, les tasques i vivències es tornen menudes, indetectables, impremtes sobre la pell.

L’autora, reverberant la figura de pintora flamenca – inèdita i subvertida, com demanava M. M. Marçal, perquè no existia en abundància – aconsegueix plasmar la realitat a partir d’un detall rere l’altre. Mots com “sabatilles”, “resines”, “vins”, “melmelada”, “arengades” o “tina”, configuren la iconografia de l’interior domèstic. Aquest espai és un mirall del món. Panofsky en «Meaning in the visual arts: papers in and on art history» (1955) parlava de la utilització dels objectes quotidians com a simbolismes disfressats que amaguen un significat més profund. Gorga, com els artistes del segle XVII, intenta captar emocions vives i espontànies. En els tres últims versos, després d’una enumeració gairebé tàntrica de tasques, tornem a la pintura:

«Tot a pinzellades petites,
Com qui no coneix altra vocació
Que la minúcia»

La poesia de Gorga és una natura morta poètica. Les obres de “Vanitas, Vanitatis” de Juan Valdés, com els textos mortuoris que reflexionen sobre l’arribada de la mort, no tenen grans diferències amb el que Gorga dóna vida en aquest llibre. Cada poema és una imatge que correspon a una vivència cremada. El temps és invasiu, colonitza el programa temàtic, des d’esdevenir el principal objecte de crítica com l’excurs de la tradició o memòria històrica que ella vol desxifrar, trossejar i comprimir. Gorga ens arrossega constantment al nucli de la seva reflexió que ha derivat al naixement de Mur i a la traducció tan dura i, alhora, elegant dels seus sentiments en paraules. En cada apartat, la veu de la poesia – que no veu poètica perquè Gorga escriu des d’un pinacle, un oracle on té plena visibilitat –, com deia… La veu té una naturalesa especial: primer rebota entre les parets d’aquestes murades històriques – infinites-, les paraules caminen vora la murta i es reverberen en els murmuris finals. Gorga emula una autòpsia poètica de què és el temps i la seva relativitat en relació amb totes les coses que l’involucren:

«Giro entre els dits
el calidoscopi capriciós 
del diccionari.
A voltes
apareix un poema radical i simètric
amb el meu estat d’ànim.
A voltes
dubto si no serà a l’inrevés,
si no serà el meu estat d’ànim
que s’adaptarà simètricament 
a les paraules
trobades,
trobades,
tornades
a dir.»

La poesia de Gemma Gorga és introspectiva, ontològica i demostra que deriva del pensament, la recerca i l’observació. Mur ens obliga a quedar- nos rellegint lesseves pàgines com qui es queda bocabadat mirant una obra pictòrica. D’aquesta manera, cada composició és una experiència única, d’aquí que diguem que sigui una “natura morta poètica”. El lector es veu obligat a entrar i sortir de cada poema. No és un poemari de lectura lineal. Més aviat, de digestió de píndoles que exigeixen tot un procés gàstric. Mur es tanca amb un poema anomenat “Poeta” que ens parla exactament d’aquest sentiment que uneix escriptura i vivència, paraula i gana, impulsos recollits en l’estomac: òrgan que absorbeix, crea i expulsa. La poesia ha de ser viscuda en les vísceres:

«Artesana melangiosa de l’espera
es demana
quants dies de repòs 
necessita el llevat
per créixer sense danyar
la membrana de l’aroma
quants la farina per descloure’s
en flor gràvida 
de vida
quants la paraula per adquirir
la urgència daurada del pa
en l’instant precís 
de la gana.»

Referències

ESCRIVÀ, M. J. (2007). Gemma Gorga: la percepció subterrània de les coses. caràcters: és una revista de llibres(40), 13-14.
GORGA, G. (4 de Juliol de 2015). Gemma Gorga: «Escric bàsicament per descobrir». (J.C. Pons Alorda, Entrevistador) Núvol.
———— (2015). Mur. Barcelona: Meteora.
PANOFSKY, E., Dürer, A., & Vasari, G. (1955). Meaning in the visual arts: papers in and on art history (Vol. 39). Garden City, NY: Doubleday.
PANYELLA, V. (2015). La vida es de sorra. En G. Gorga, Mur. Barcelona: Meteora.
PITTARELLO, E. (2018). Poesía e imagen. Editum. Ediciones de la Universidad de Murcia.
PORTELL, S. (Juliol de 2015). Habitar el ‘Mur’. Llegir.cat. Obtenido de https://www.llegir.cat/2015/07/habitar-el-mur-memoria-i-poesia ambgemma-gorga/
RAFART, S. (2006). Les veus que interroguen la veu: Sarah Kofman. Clara JANÉS & Gemma GORGA. Lectora: revista de dones i textualitat, 177-181.