Tania Hirte

En el segon capítol de la nostra separació va ser quan vaig comunicar-me més amb la naturalesa. Teníem el mateix grup d’amics i la densitat del poble, la pobresa de l’oferta de bars i plans, ens obligava a coincidir en els mateixos plans. Fingíem que érem amics, que el meu desig per tu era íntim comparat amb el desig que sentia per altres homes. 

A les taules dels bars, sèiem de costat, compartint aquella incomoditat pactada, un casament tolerat i llunyà. Vaig comprendre mentre mirava el tros de cel que el corriol ens deixava sobre perquè la soledat se sent més forta a la vora d’aquell que no t’ha volgut acompanyar. Sempre era estiu i sabia les hores, els recorreguts que feies i quan no, em sentia polidament gelosa. Potser tu també sabies quins eren els meus itineraris. Sovint topàvem creient que era cosa del destí, quan, realment, només era una conseqüència d’aquesta baixa densitat, la falta d’espai perifèrica.

En el moment present el meu cos no sabia com respondre. Es botia d’un líquid d’inseguretat que molts cops feia com si no sabés que s’encetava la gran explosió dins meu. Alguns dies, potser per la mateixa mandra que l’amor irresolt em provocava, no deia res. Resultava més satisfactori i humil patir el fet de no parlar, que sobreviure aquella soledat de no poder mirar-te als ulls. No et mirava per por a descobrir que ja no em veies de la mateixa manera. Que ja havies acabat de fer la mudança o que, haguessis descobert que, efectivament, els meus ulls no eren blaus, que tot havia estat un altre engany hormonal. Un prèstec de les expectatives.

Un dia em vaig despistar, vaig creuar la teva mirada mentre m’explicaves que el dolor d’aquest estiu ens havia trencat la nostra comoditat social, però també vas dir que el mateix dolor t’havia fet viure. Tot això deies en el breu instant que ens vam mirar, tres segons suficients per no pescar la màgia ni reconèixer’ns com dos adults deixant de ser adolescents, admetent que els seus camins mai tornarien a apropar-se.

Vaig girar el cap, cap a la meva última confident, la mar, decidint que aquesta calorosa temporada d’insuficiències no s’equipararia al teu nom. Però tu duies el nom del mar, de vegades també el del cel; amb un cianòmetre calculava la teva extravagància. Ara blava serenor, quan passava per davant de la teva feina, ràpid i lluny, sense saber què pensaves, però si sabent a quina hora sortiries. Blau lapislàtzuli quan sortíem de festa, jugàvem al billar o em reies les bromes. Blau profundament elèctric, quan, de l’esplanada de ciment per sobre de la platja, et veia capbussar-te dins de l’aigua calenta d’agost. Blau cian quan et pensava dins l’habitació que havies profanat. Blau cel, tènue tirant cap a gris, aquell cop que, per error, ens vam mirar als ulls.