Tania Hirte

“Esta mañana me estaba desenredando de las redes de pesca en las que palpitaba mi cuerpo deshidratado. En el horizonte lila del mar sonaba una sirena estruendosa. En señal de peligro, abrí los ojos. Pensé en mi madre, en las veces que nos hemos ahogado como en esas redes.”

Fa uns dies estava emplenant la banyera del meu pis. Amb les puntes dels dits, testava la temperatura de l’aigua. Pensava en el quadre de Narcís de Caravaggio, com es mira dins l’estany, intentava emmirallar-me com ell, trobar-me en el rastre que la meva mà deixava sobre la superfície de l’aigua tèbia. No m’hi vaig veure. A mesura que m’hi endinsava, els meus pensaments van començar a ruixar com si sortissin de l’aixeta. Quan la meva família i jo vivíem a Romania, vivíem en una casa sense clavegueram. La mare em banyava en una tineta vermella de plàstic que semblava una barqueta. Cada dos dies escalfava l’aigua als fogons de la cuina i jo emprenia, imaginant, viatges marítims per oceans que desconeixia, per mars que mai havia vist. La mare és el primer estany d’aigua. Vint-i-cinc anys després, en la meva banyera d’adulta, pensava en la mare, en el seu cos, la seva cara, el seu món interior, el seu cansament. Què hagués decidit si hagués pogut? Ella, a la meva edat d’ara, marxava amb dues criatures sota el braç, travessant Europa per començar la seva vida i donar-nos l’oportunitat de tenir-ne una. De ser una banyera. Les opinions que havia forjat de la mare al llarg de la meva vida s’anaven trepitjant, nedant en un líquid amniòtic, viatjant de la confusió a la raó. Pensava que aquesta que soc ara, dins de l’aigua tèbia, podria haver sigut ella. Hauria volgut ser ella.

La mare sempre va desitjar establir una gran amistat amb mi, com a pacte de reconciliació amb la seva joventut. Jo era el seu projecte de reconversió, la recompensa d’una vida truncada. Jo mai vaig ser prou justa, ja que maig vaig arribar a oferir-li la meva amistat. Era difícil discernir quina mena de relació havíem de mantenir. Hi ha tendències en les relacions entre pares i fills immigrants que ho impedeixen, s’estableixen patrons de lloança per l’esforç i, alhora, de por al fracàs; de falta de límits i d’incoherències emocionals. Preníem rols erronis que, desafortunadament, complicaven la nostra comunicació. Quan vaig marxar de casa, vaig aconseguir mantenir-la al dia de la meva vida. Ho sabia tot, que havia sortit amb en Luís, en David i en Josep; que hi havia dies que no tenia cap motivació per eixir del llit i que l’absurditat de la vida impedia la felicitat – ja estàs fent filosofia! em renyava. I així, la mare sempre actuava com una entrevistadora desinteressada de la conversa, saltant d’un tema a l’altre sense escoltar els meus plors de criatura enfadada i desnodrida. Ho sabia tot. No obstant això, desconfiava dels meus relats, n’extreia el què volia. Jo era una adolescent infeliç que només necessitava atenció i quan no la rebia, defugia d’ella. Possiblement, els meus silencis l’havien embadalit a pensar que la meva paraula no era honesta. Crec que la mare sempre recreava els pitjors escenaris, deia, tu no saps el que pateix una mare, tot el que puc arribar a preocupar-me en un dia! segur que m’ho has explicat tot? segur que estàs bé? no, no, tu no estàs bé! En la seva veu, a través de la línia del telèfon, s’amagaven rumors inquiets com que, hipotèticament, havia sofert un abortament sense fer-li saber. Avui en dia, encara, em mira amb ulls de desconfiança, planyent un fill que mai he tingut. No estic prou convençuda si, en el fons, confia en les seves confabulacions. Suposo que va fer el que va haver de fer, aferrar-se i reafirmar que una mare coneix perfectament i en totalitat al les seves cries. Al cap i a la fi, crec que no s’endafava per les desicions que prenia com sortir amb homes deu anys més grans que jo. Segur el que li feia enrabiar és que jugués a l’amor i a la vida adulta tan aviat, que no hagués escoltat les seves advertències.

Deixant de banda qui soc ara, confesso que dins meu hi havia un profund sentiment de culpa i enveja cap a la mare. En l’adolescència em vaig prometre no tenir la vida que havien tingut els pares i construir un castell de cartes sobre la maternitat. Recordo veure un matrimoni prematur en el seu apogeu i en el seu límit, el fred del seu caràcter i no entendre per què els adults no en tenien prou amb ser només feliços. Les crisis existencials de la mare, la impassibilitat del pare. Recordo sostenir dues parets que es desprenien mentre amb el peu balancejava al meu germà petit fins que s’adormís, prevenint-lo de tot mal. Recordo actuar com una mare i que al cap de vint anys em sentís despersonalitzada de la meva edat. Recordo sentir una llàstima profunda al veure els anys de joventut de la meva mare esvaïr-se.

Sota el mantell d’aquell huracà que mai semblava cessar sempre trobàvem el refugi. I tot el cosmos es reorganitzava orgànicament. La casa canviava de temperatura, eixien de nou els colors càlids. Tornàvem a ser amigues i dormíem juntes mentre a la televisió avisaven que s’acostava un meteorit a la Terra. I la son m’atrapava pensant com podia sostenir aquella pedra amb les mans i llençar-la amb totes les meves forces de volta a l’espai. Que, de cop, fos dissabte a les cinc de la tarda, que era l’hora que tornava de treballar i sentia el motor del seu Volkswagen Polo gris platejat girar a la cantonada i fer ordre ràpidament a casa perquè entrés per la porta amb el seu somriure que esperava impacientment. El seu gest natural era decisiu tant per la calma com per la tempesta. Mirava a la mare encendre’s el Lucky i beure cafè mentre parlava apassionadament, hores per telèfon fent gargots en una agenda. Revertint i retornant relats. La mirava i em prometia d’amagat que, algun dia, seríem inseparables.

Torno al líquid originari.

M’imagino tenyint-li el cabell al mig del jardí. És primavera. Començo per dalt, per la cresta del cap. Fiords blancs trenquen el negre mar dels seus cabells llargs i pesants que li arriben a mitja espatlla, per sobre dels malucs. La part dreta és més canosa que l’esquerra. La seva feminitat, l’artifici de la seva ment es troba ple de pols blanca com un moble oblidat en una sala d’estar. Prenc el producte amb el pinzell. El tint és gelatinós i fosc, rellisca suau sobre el seu cuir cabellut. La mare està asseguda en una cadira, com una margarida resistint la brisa entre la gespa. Només ens envolten els sons de les ales de les papallones aplaudint a l’aire, les fulles que reboten contra els vidres de les finestres, els xiulets dels ocells i tot sembla una dansa, una fotografia que m’enduré quan hi deixi de ser. Li prenc un bocí de cabells. Es queixa quan li estiro, diu que tinc poca sensibilitat. L’intento pentinar sense trencar-los-hi. Però el producte ho dificulta tot. Vaig separant capes, repartint la substància cromàtica a cada estrat, esquivant qualsevol indici del pas del temps. Manufacturant la joventut, recobrant la seva bellesa. La meva mare tanca els ulls al sol. Porta una bossa d’escombraries sobre les espatlles, per no embrutar-se, però ja he tacat les orelles, el front, la part de darrere del clatell. Segur que aquestes canes indiquen la seva resistència a la vida.

Que mai ha tingut prou espai per explotar.

Que en trobar la pau en la vellesa, el cos ha arribat cansat.

Que li haguès encantat tenir una banyera i viatjar.

L’aixeta no para de rajar. Enfonso el cap en la banyera vermella.