Tania Hirte

Tot acte d’oblit és memòria.

En l’últim estadi de la relació, la bretxa entre el meu estimat i jo com més profunda es feia, més s’impregnava de verí. Vint-i-dos de març, vam discutir recentment va començar el dia . Tinc la data incrustada en la retina perquè aquest dia vaig descobrir que, per fi, van florir les margarides plantades innocentment al gener. Durant els mesos més freds i hermètics de l’any, els vam passar abraçats sense plantejar-nos la possibilitat que, com tota flora que uneix bellesa i fugacitat, nosaltres també ens marciríem. Aquell matí la llum pintava de color blanc els taulells de la cuina i l’olor de cafè acabat de fer feia ballar la seda del meu barnús. Suau, la calma abans de la tempesta sempre és suau, per això ens referim amb turment a la tempestat: la por i el perill succeeixen la calma.

El meu estimat, que el tinc gravat en una imatge mental irreductible, es trobava despistat, observant per la finestra, mentre l’hipnòtic i metàl·lic dansar de les fulles d’olivera el transportava en un altre lloc, a la llunyania de les cavitats de la memòria. Allí on retrunyeixen els somnis i les llums amables. Tots dos ens trobàvem en un mateix espai, però a mil quilómetres de distància. Com si les nostres temporalitats s’haguessin estripat, esquerdant-se en diferents dimensions difícilment afluents. El silenci tallava l’aire i ens quedàvem sense veu per l’escassetat de diàlegs. Semblàvem animals de diferents races incapaces de comunicar-se, regalant cacofonies sordes en un habitacle de cantonades rectes que absorbien els sons emesos, donant preferència al mortífer silenci.

Tinc hàbit de reflexionar per què s’extingeixen les relacions humanes i, a mesura d’afinar els meus teoremes, veig més clar que són les distàncies, no sols físiques, sinó anímiques i espirituals la que trenquen els fils interconnectors entre un cos i un altre, entre una ànima i un cor aliè. Quan coneixem la llum d’algú, la qual enlluerna els nostres sentits, busquem escurçar qualsevol separació per a xopar-nos d’aquest líquid originari de l’amor. No obstant això, hi ha circumstàncies o moments puntuals en la vida que no busquem desconèixer a ningú, simplement la nostra pròpia llum ens distancia dels cossos acompanyants o, pel contrari, és l’excés de foscor que impedeix la formulació de nous colors. Les ànimes, com els colors, necessiten experiència virtual per a no caure en la decadència o en la indiferència.

Mentre les orenetes feien camí a Àfrica, s’anticipava l’arribada de la primavera, època de jubilo i passió però també de canvis. La seva arribada venia carregada d’artilleria, com una
nova guerra: al principi plena d’orgull, ímpetu i inclinacions, però al final, plena de cicatrius
irremeiables, de misèria en els ossos i de por futura. Tant de bo hagués advertit el brot endèmic que acabaria desmantellant el conflicte, que amb el trotar dels anys, es convertiria en eterna guerra irremeiable. Dos mortals adaptant-se a la varietat climàtica, buscant l’estabilitat en un hàbit repetitiu, quan la discontinuïtat meteorològica i temporal influeix més que el minar de la lluna. Com la fulla que intenta retenir-se a la branca malgrat saber, per la intensitat del sol o el bufar de la brisa, que en arribar la tardor, es despendrà desgastada i estrepitosament a la seva fi.

La primavera va fer pujar les temperatures, però també va fer alçar les nostres banderes: el meu estimat em va regalar la mirada més freda del món, aconseguint fer-me sentir com una espècie desprotegida, en un ecosistema domèstic decadent: una casa arrasada per les bombes enemigues però amb ànimes bategants en un soterrani fet miques. Vaig alçar el cap per a mirar-li amb ulls de pacte. Però l’infern ja s’havia inaugurat. Vaig entendre que l’espurna que un dia es va encendre enèrgica per a aliar-nos, el vint-i-dos de març va ser causa de la propagació del gas tòxic del qual seríem víctimes.

La seva mirada va ser una profanació a la vida.

Un record d’ultratomba, una declaració de ruptura.

Feia molta por acostar-se al que sigui que fos que s’havia interposat entre nosaltres. A vegades és millor no córrer en defensa d’una vida contaminada. Com una espècie d’esfera de cristall, de superfície relliscosa, indestructible, sintètica i freda al tacte humà, aquesta bretxa era impossible de falsejar. Sembla que la vida sol exposar-nos a aquesta mena de situacions perquè decidim en quina direcció del temps volem seguir: si quedar-nos en el
tedi de sobreviure al costat d’un cos que és capaç de l’amor o estimar, si cal, en la solitud. La linealitat és aterridora en tant que sempre segueix un rumb concret, cap endavant.

En la meva ment es va escampar la boira, quedant-me poc material mental al cap: un parell de memòries boniques, uns quants records dolorosos i, la resta, era llunyà al meu present, tant que semblava irrellevant i impropi de jo mateixa. La nostra autonomia decisiva s’havia autoalineat sigui pel cansament o la desmoralització. El futur no era incert. Estava escrit. El que es presentava opac era el marge d’acció de tots dos, suràvem sobre una mar de núvols sense saber si el nostre vol era segur o era un somni hiperrealista, el sentiment de por, però, era igual d’intens.

Em vaig tombar una altra vegada en el nostre llit malgrat haver de començar el dia. En entrar en aquesta casa vam esfondrer totes les parets. Ell es va girar per un moment, just en arribar-li l’onada de cafè perfumat, desconcertant-li la meva omnipresència. Després de la hivernal mirada, em va llegir la ment mentre li preguntava si era veritat que l’amor ho justificava tot, perquè una vegada vam llegir que hi ha arbres torts que la naturalesa no pot, encara que volgués, corregir. Com l’olivera vella que ens quedava davant, a través del pati dels veïns, predestinada a la desolació, el nostre destí estava dictaminat inexorablement: tots dos prostrats davant una força superior al calibre de les nostres emocions, ens miràvem amb els ulls ensangonats, demanant perdó, no estàvem decidint, sinó seguint el decurs de la vida humana.

Si aconsegueixo repescar els instants que fan mal, record que la nit prèvia al vint-i-dos de
març, vaig dormir una hora menys. A vegades solia quedar-me contemplant l’harmònic somni del meu amant però,aquella nit estava inquieta i defraudada perquè no contenia a les meves mans ni la força ni les eines per a reparar i escurçar la distància entre aquest cos que dormia al costat del meu. Vaig desitjar, per un breu instant, que cessés la seva respiració i després la meva. La tradició ens empeny a veure la mort com un destí però, en realitat, no és més que el motiu de viure. En el blau dormitori, encara embullats en l’edredó, l’única solució que vaig aconseguir remenar després de dies de pesat estancament, va ser l’anul·lació i la inexistència. Em vaig adonar que una hora menys pot canviar el transcurs del dia, tornant la vida que atrapa, més lluminosa o, contràriament, més tenebrosa. Com a contraclaror, els reflexos i les evidències davant les meves pupil·les es van tornar grisenques, indefinibles,
gegantesques. No es tracta de la posició del sol o el comportament dels ocells, o la llum renovada que aconsegueix omplir els carrers d’un nou moviment. Ni els vestits de flors, la fruita en uns llavis sedents, ni l’olor de les flors, ni el capvespre rosa al costat del riu. No es tracta d’aquesta gespa punxeguda ni de la pluja arrogant que apareix quan vol. Es tracta dels humans, com ens aconsegueix determinar tant alguna cosa que hem creat i manipulem nosaltres mateixos. Es tracta de l’efecte en els sentiments, l’impacte de la llum en la forma que adapta el món i modifica la distribució dels nostres pensaments.

Així doncs, des de la més patètica fragilitat, com dos covards que no saben enfrontar-se al dolor primer, el meu estimat i jo ens vam encapçalar en una lluita d’amor. Una cruel i injustificada croada contra la malaltia de perdre’s. Si la fúria sorgia en forma de ràbia prematura era perquè no vam entendre perquè el nou equinocci podia destruir el que amb tanta il·lusió havíem aconseguit. Unes ruïnes només es veuen belles després de molts mil·lennis i no quan la destrucció aguaita darrere de l’orella.