Tania Hirte

El gener del 1999, l’any que vaig néixer, els miners romanesos feien marxa cap a Bucuresti i la meva mare, embarassada de quatre mesos, fullejava revistes de moda mentre menjava cogombres en vinagre. El juny d’aquell mateix any, l’Adrian i la Mònica, camí a la maternitat d’Arad, em portaven al món dins un Nissan Patrol gris, una nau espacial entre la pols de la ruralia romanesa.

Vam viure els meus primers cinc anys en un poble rural a l’est de Banat, on les vaques i les oques compartien paisatge amb les àvies treballadores i els homes, afonats en alcohol i nostàlgia. Els records de la vida d’allà supuren un àcid redolç, beuratges de mels antigues, perfums pesants com el fem de les vaques. L’herba segada dels camps. Els diumenges de missa, la mirra i l’olor del pa casolà i el cafè a les set del matí.

Als tres anys, ja menjava tomàquets amb les mans, com si fossin pomes. Entre maduixes i nespres, sota les ombres de les nogueres que l’avi Gheorge i el seu germà Mihai havien plantat a la dècada dels 50. Als meus vint, en un viatge de redescobriment del país natal, el tiet-avi Mihai em va fer jurar «Mai tallaràs aquell arbre!» que donava justament a les porcelleres, a la dreta del galliner i la caseta del gos gris fosc que li havíem posat nom de Bobby. Un estiu violentament calurós un llampec va fer caure aquell arbre, partint-lo per la meitat, va caure sobre el teulat. Així es va encetar una nova era d’horts infructuosos, dinars llunyans i flaires culinàries oblidades. Em passaria la resta de la meva vida adulta intentant traçar els punts de referència de la meva infància, qui vaig ser i perquè vaig deixar de ser d’aquella manera, com es creà la meva noció del món.

Recordo l’hort en imatges idíl·liques, segurament imprecises per la magnànima intenció del record d’engrandir la vida passada. Un jardí de delícies. Disposava de tota mena i espècie de verdures i hortalisses. Patates en la majoria, pastanagues, coliflors, pomes, maduixes i mores, pebrots i herbes especialment plantades per fer les conserves que menjaríem sota la neu de l’hivern en les sopes i els estofats calòrics. Fins als cinc anys jugava entre maduixeres i cols verdes, sobre una manta de coloraines, mentre l’àvia Ana llaurava la terra amb les seves mans com una bèstia salvatge.

Ningú va notificar que havia tornat, potser mai es van adonar que havia marxat. Seguien saludant-me amablement, com si hagués continuat anant a missa tots els diumenges. No havia trepitjat una esglèsia ortodoxa des de feia deu anys. No els podia jutjar perquè, en el fons, mostraven interés cap a la meva vida actual. Em preguntaven com era la vida a Espanya, sobretot a Barcelona, una ciutat que s’escapava dels seus limits i quins somnis tenia pel futur. Els hi vaig dir que sovint resultava difícil ensortir-se’n i, al acabar aquesta resposta tant profunda, no em preguntaven res més. 

Durant aquelles breus vacances, vaig demanar-li al meu avi que, encara que nevés, anéssim a passejar pel poble que feia poc que estrenava carrers esfaltats. Ningú semblava nerviós. Al trobar-nos de camí a la petita botiga local, parlavem del temps i de qui s’havia mort. Jo contemplava els edificis esfrondrar-se i les memòries del passat es difuminaven amb les imatges del present. Recordava l’escola i que al costat hi havia un petit dispensari i que una mica més ellà, hi havia una fleca i un bar.  El llac a on els estius anavem a caçar granotes i després fugiem enmig dels camps de blat, descalços, dels brams de les vaques. Ningú havia notat la meva abscència i a mi m’estava consumint la seva presència perquè l’associava prepotenment a l’extinció.

Al poble hi tenim la casa que vam heretar de la meva àvia Ana quan es va morir. Si ningú havia notat la meva abscència, tampoc nińgu havia detectat com la casa s’anava derruint. Feia tant fred que em feien mal els ossos. Només hi vaig poder dormir dos nits i em vaig traslladar a casa els meus altres avis, a on d’alguna manera em sentia protegida. Per la casa, remenava entre calaixos per descobrir coses sobre el meu orígen. La fusta cruixia dolorosament, hi havien forats en les finestres i orenetes s’havien instal·lat en les bigues de fusta del sostre. Els mobles envellien. Tenia la sensació que aquella casa, tant idílica en el record sèpia de l’infància, cada cop s’estava enlletgint més. Vaig encendre la xemeneia.

Del foc va sortir un fum blanquet i espès. Era dimecres, potser no, potser era dijous, el sol havia baixat aviat i el fum era blanquet i espès. Removia els tronc de fusta secs per revifar el foc i la brasa vermellosa eixia cada vegada vegada que ficava la mà al forat; ja no em fei a mal acostar-me a la flama. Vaig cremar alguns llibres que havia trobat en armaris. La literatura va fer breu efecte. Cremava les paraules en altres idiomes i en altres gèneres. Coses dites sobre la ruïna i el progrés, la civilització, la barbàrie. El cosmos narratiu es desmaterialitzava i cremava, com un amulet temut, totes les paraules exornades en el to correcte.

Una columna de fum s’hissava en una columna blanca, cobrint les parets de la cuina com un llençol de boira. Per sort no hem pintat la casa amb calç, vaig pensar, l’àvia és al·lèrgica. Però l’àvia ja feia deu anys que era morta i potser no va ser bona idea no pintar la casa si, igualment, sortia fum, blanquet i espès, i no parava de sortir i ja gairebé ni es veien els mobles, ni els llibres, ni els quadres, imagineu-vos l’escàndol quan es van trobar totes les paraules enganxades a les parets o l’esperit de l’àvia cridant. Em vaig arrimar al foc, ben recollida com un fantasma perdut buscant la consolació de la memòria. Els meus idilis es cremaven, la realitat ardia el somni del passat.

Vaig veure com eixia a la llum una vida diferent a la que pensava que havia viscut. La supressió de tots aquells records, voluntària o involuntàriament, feien de la memòria una cosa infèrtil. Vaig sentir l’exclusió i vaig haver d’acceptar que la meva inexistència no era important. La naturalesa endrepava la casa com el record de la meva àvia i com el meu significat en un poble que ja no em pertanyia. Suposo que vaig morir en alguna circumstància lírica entre les seves vides i sempre fantesejava si el dia que es van adonar que no tornaria, haurien tret el carro de la mort, contractat una orquestra i haurien celebrat el meu no-funeral. Reia per dins al analitzar aquestes absurditats que em corrien pel cap. Per mi ningú havia mort, simplement m’havia contentat en creure que eren diferents llibres que guardava a la lleixa de la meva vida.

Tret d’aquesta indiferència social, no vaig poder obviar que estava tornant al meu primer lloc. Allà tothom semblava cuidar-se, tot i que el temps passés, també contenien una desconfiança callada. Era una lluita renyida entre la superficial confiança i el rebuig. La línia divisòria era sorprenentment fina.

Seguien presents dins meu perquè les memòries continuaven manifestant-se. Detectava com no comprenien perquè seguia parlant com si hagués fet només dos dies que havia marxat. Per mi, seguien anclats en la mateixa imatge, inamovibles. Amb tots els veïns el silenci era especial. No s’omitia ni el nom ni es rebutjava el vincle que d’ençà ens havia entrelligat. El silenci aplacava una veritat compartida i desvetllar-la era com desmembrar la realitat, trencar els ideals, entrar el territori pantanòs. Era més segur seguir mantenint el silenci, la conversa supèrflua.

Torno al passat quan passo per davant de l’esglèsia que hi ha davant de la casa apunt de morir. Durant un temps, anar a la missa dels diumenges era gairebé un passatemps, com passejar pel cementiri. La gent semblava feliç allà. Particularment, puc destriar dos moments importants de la celebració: la preceremònia, quan tothom desfilava el seu posat de diumenge, la roba ben planxada i neta, les dones es cobrien amb un mocador el cap, deixant un fil de cabell rodejar les cares ben farcides de fond de teint… I l’acte final, quan tothom xerrava davant de l’esglèsia. Era una festa interminable que s’allargava més tard de l’hora de dinar i sempre hi havia un grup de gent que es discutia sobre a quina casa anar, el dinar era el mateix però es discutia sobre qui faria, aquell diumenge, l’acte de caritat. El mossén de vegades portava vi pels adults i dolços pels infants. Tothom compartia els seus millors somriures i paraules. Fora l’esglèsia ortodoxa, els habitants negociaven, forjaven pactes i promeses en un pati de 10 metres quadrats. Aquell espai era molt més consolidat que qualsevol govern, perquè era un pati de comunitat. 

Llevat que només media un metre seixanta, la vida adulta sempre m’havia interessat. Acompanyava l’àvia Ana perquè volia passar temps amb ella. Els meus pares solien anar a viatjar a l’estranger durant llargues temporades. Les dos vam inventar una rutina, una vida conjunta. A la missa la gent cantava cançons precioses. Durant aquell temps sabia poquíssim sobre la vida i interpretava que les escenes belles definien la bondat del món. Suposo que aquells moments són els que confirmen la trascendència de la religió, la congregació harmoniosa de les persones. Anys després, recuperant aquest record em preguntava si havia de tenir el mateix sentiment sobre la fe. Desafortunadament, sempre he sapigut que no la sentia gaire. Em pregunto si l’àvia també ho va notar llavors. 

L’àvia s’havia postrat com una icona a l’eternitat. Les tristres circumstàncies de la seva mort em van permetre senyalar una veritat — de la que parlava abans — evitada: els vertaders protagonistes de qualsevol tragèdia en aquell poble eren els homes. Inclòs en les pitjors dècades de la familia, les dones no prenien mai l’acció: planyien, teixien, morien i, més tard, eren canonitzades. La vida no es desviava dels patrons patriarcals. Veia i escoltava els rumors de com les meves veïnes, amigues d’aquella infància estival, ja tenien fills. Pensava, només feia falta incloure un element exterior — potser era jo? — que fes trencar els ciments d’un poble clànic que pretenia ésser milenari. L’àvia, al perdre la memòria, segur que va pensar abans de rendirse que des d’aquell moment tot  s’escindiria. I així va ser, la casa de portes obertes i pou en el pati, que al final tenia l’hort i un corral per les gallines i les oques, començava a trencar-se pel teulat. El meu pare es va veure obligat anar a reconstruir-lo, a reconstruir un taulat suficientment sòlid perquè no caiguéssin les estrelles de l’oblit sobre el record de l’àvia. Amb el pas dels anys, ningú es donaria compte de que la mateixa sinergia del poble ja l’havia sotmès a l’amnistia de la memòria.  Ningú va adverir, fins a sepultar-la, que el element de perill ja els havia determinat, que el passat havia transcorregut a un ritme inatrapable i com estava replet d’instants de joia, el van deixar anant pensant que si seguia el curs del seu cabal, tornaria. Però no. L’oblit s’havia extés com una gota, seduïnt totes les expectatives, podrint els somnis i imposant la misèria.

Quan tenia 5 anys els meus pares van decidir marxar a Espanya en busca de noves oportunitats. Van llogar una casa vella en un poble petitíssim. Des del primer dia, mai em vaig sentir estrangera. Els meus pares estaven orgullosos d’haver trobar un lloc a on educar-nos al meu germà i a mi. El pare i la mare passaven temporades a l’estranger, llaurant un nou futur pel meu germà i per mi. Mentre eren fora, jo creixia al costat de la saviesa de camp dels avis, envoltada d’una naturalesa ensucrada. Ajudava a l’àvia Ana a desplomar les oques que ella havia matat, discretament, rere el fumader de la casa; pelàvem les beines dels pèsols al capvespre, posàvem a secar les flors per fer infusions i no tenia por a res, ni als homes que ens portaven peix en sal dels rius del nord, ni de les guineus que es menjaven els pollastres, ni del genet sense cap que corria pel parc comunitari de devant de casa; no sentia fàstic de res. Mai havia vist altra cosa que el que m’havia ensenyat la meva família, ni tan sols les muntanyes, tampoc el mar. M’imaginava la possibilitat d’un paisatge abrupte entre tantes fileres de gira-sols que veia a la llunyania. Sabia només el que coneixia. A casa es menjava el que s’havia treballat, el que ens donava la terra, el porc que matava l’avi Nelu i llet fresca de vaca que la mare em feia anar a buscar diàriament després de les nou. No hi ha cap olor tan penetrant en la memòria com el que es mescla quan surt la llet de les mamelles de la vaca amb el fem de l’estable. 

El primer record d’Espanya va ser la impressió al menjar macarrons a la cassola, pa amb tomàquet, canelons i el fuet. Les circumstàncies de l’alimentació van mudar-se amb nosaltres. Els pares seguien treballant mentre el meu germà George i jo començàvem l’escola en un país on no enteníem del que parlava la gent ni el perquè dels seus costums. A l’hora del pati ningú menjava els tomàquets com pomes, ni portaven sandvitxos amb mantega i salami, tots els entrepans dels altres nens eren iguals, però diferents dels nostres: pà bimbo amb pernil dolç o amb pernil salat, d’altres duien pernil dolç amb formatge o llonganissa i a la carmanyola també portaven un petitsuis, un granini de prèssec o un cacaolat, i, au, nens, a córrer pel pati! Als migdies de menjador les monitores em castigaven sense esbarjo perquè em negava a engolir la verdura bullida i el bacallà, perquè jo sabia, dins meu, que no eren les verdures de l’àvia ni el peix d’aquells homes foscos i misteriosos que venien del nord.

L’adaptació a la cultura i al llenguatge va ser espontània i ràpida. Els dos pobles semblaven estar inmersos en la mateixa atmòsfera silenciosa: llocs a on res succeïa, a on el temps no penjava de res sinó que queia en una pesant cronologia. La única diferència que he arribat a remarcar era que, en el nou poble, semblava que hi havia menys participació religiosa. Amb el temps, entendria que els rituals de congregació eren simplement diferents. Durant la primària, alguns dels meus amics anaven a classes de cataquesis per a ser batejats. En el meu cas, recordo preguntar-li a la meva mare perquè jo no vaig tenir la possibilitat d’escollir si volia ser batejada o no: «ho vam fer per la vida del poble» i no va dir res més.

Hi han rebequeries que ens emportem fins que som adults. Mai més tornaria a menjar tomàquets com si fossin pomes, ni cap mena de peix. A mesura que m’anava fent gran m’agradaven menys coses, refinava el meu paladar capritxosament, segurament associant el menjar i la cuina amb moments binaris de tristesa i felicitat, redescobrint els seus sabors. 

Quan envelleixes, aprens certs mecanismes de supervivència rutinaris, com el que necessites per encendre un foc, el temps de cocció de l’arròs i la importància que tenen pels altres els rituals, potser alguns misteris com els naixements o la mort. Quan vaig acabar la universitat, vaig estar treballant de redactora i investigadora en una consultoria que turisme i gastronomia. En Raimon, xef estimats per aquells passadissos, el dia que es jubilava i apagava els fogons em va confessar que el que més ganes tenia era tornar a casa per cuinar pels seus. En aquell moment em vaig conscienciar del fet que els gloriosos records de la infància no els vaig aixecar des del delit d’elogiar una vida rural millor, sinó perquè aquell hort i aquells costums em van fer feliç. Així em vaig posar a cuinar, per conservar el tast d’aquella felicitat, a mostrar la meva estima entre plats, ingredients i espècies, especialment triades.

Cuinar és un acte d’amor, em vaig dir a mi mateixa aquell mateix dia després de parlar amb en Raimon. Tallava la carabassa a padellassos, mirava com es transformava en l’oli i l’aigua dins l’olla. L’aroma pujava entelant les finestres, em sentia gran i menuda, mare i sola. Rere la pica els pensaments corren i s’escorren. El dilluns que ve ja deixaràs de fumar, per no amagar-te en vicis quan no saps com omplir el temps. Per entendre millor el que s’amaga en els paisatges que travesso quan tinc el cap tan ple i sento viure en una arena plena de cares sospeses que parlen i demanen i lladruquegen, com gosses sense cadells; jo els hi dono i els hi responc, però cada vegada veig menys el mar i els pics de la serralada nevada, escolto més tèrbolament els seus bords, enfonsats en una onada de responsabilitats i contractes socials. 

Cuino la carabassa per mi amb l’amor que m’han prestat els altres, perquè us estimo. Si penses que la vida és un frenesí i que amb el cafè no et basta, pensa en les grans decisions que hauràs de prendre a curt termini. Com canviar la terrissa de la cuina i què faràs, mala cara quan moriràs. I si els teus fills, si és que en tens, pregunten per què vas decidir-te per un terra de parquet, hauràs de saber respondre: que va ser una decisió conscient com ho van fer els avis i els rebesavis i aquells joves que sortien de les universitats al desembre del 89, abanderant cartells que deien «Els nostres fills seran lliures», com aquells que menjaven cogombres en vinagre i feien sandvitxos de mantega i salami als seus fills. No tindrà sentit i els fills s’enreveixinaran. Ja entendran, més endavant, la soledat dels pares i les ganes d’anar a caminar després de dinar, d’acompanyar-los a buscar pinyes, que els fills siguin lliures, però que tornin a casa per cuinar carabassa com si fos per tu: la carabassa sempre se serveix calenta i n’hi ha per tothom, perquè cuinar és un acte d’amor.