Tania Hirte

“I don’t want beauty, I want identity.”
― Clarice Lispector, The Passion According to G.H.

Quan G.H. mata la panerola, s’adona que ha destruït un ésser viu, quelcom que, malgrat la seva repugnància, també formava part del món. Aquesta acció la confronta amb el seu paper com a agent actiu en el món i amb la seva capacitat de causar patiment. La seva culpa no només és per haver destruït una vida, sinó també per haver-se adonat que no pot existir sense afectar l’altre. Un no és sense determinar l’espai d’un altre. La buidor no existeix sense la corporeïtat…

Un malson ha atravessat descaradament la frontera entre la fantasía i la realitat. M’he despertat a les quatre de la matinada, coberta d’una angoixa imperant com si m’hagués mullat una onada. Com si aquell gran l’esquitx hagués calat les fibres del meu matalàs o se m’hagués caigut el got d’aigua que deixo, cada nit, a la tauleta. Sense aixopluc, em vaig despertar ennuegada en una gran desesperació.

Em picava el cos. L’esgarrifadora sensació d’aquell insoportable somni i la mancança d’amparament s’havien volcat dins les meves venes sanguínies, com aranyes malvades, enfilant-se pels vassos de líquid rubí. Mentre m’encaminava a fer-me una dutxa nocturna notava que em feia mal la boca. Devia haver cridat en el somni? Qui sap. Dubtant, vaig obrir l’aixeta. L’aigua rajava com un riu ple de vida, mofant-se de la meva incompresa feblesa.

L’aigua, primer, era freda, després cremava fent que els miralls s’entel·lessin. De cop em trobava en una boira domèstica, aterradora no només per la seva inesperada aparició, sinó per la seva tranquilitat. L’aire condensat baixava gandul fins als meus peus. Vaig mirar a través del borròs reflexe buscant un autoretrat, un indici de la meva cara. El meu rostre era ja desconegut, com si li hagués robat a un altre. Eren irremeiablement les quatre de la matinada i la casa vestia una disfressa d’infern, la por sulfurava per les parets. Em trobava a l’epicentre del foc.

Vaig agafar l’esponja i vaig prèmer el xampú sobre ella. En lloc d’una esponja amable, vaig agagar un fregall dur per netejar la pell amb més profunditat. Aquesta dutxa significaria, sense voler, un bateig del meu esperit. Seguia un ritu sagrat: primer les cames, després, el ventre, finalment, les espatlles adolorides. Després hi tornava, entre l’entrecuixa, les plantes dels peus, les orelles, el cap. Em fregava sense pietat, intentant escapar de la picor infernal que sentia. La meva ment responia dramàticament a aquells terrors instintius i em preocupava molt més que el malson que acabava de tenir, que, de fet, ja estava despareixent, s’esvaïa suaument com el final d’un sospir. El desaigue es va empassar la tribulació com un sanglot i jo m’estava despertant sense cap pretensió de dormir una altra vegada.

Tenia la intenció d’eliminar la culpa que portava a sobre des de l’última setmana. La duïa com un petó tatuat sobre la pell. Frega que fregaràs, de la culpa no t’escaparàs, em deia el meu propi dimoni nocturn. Cada cop que la meva descol·locada ment es creuava amb aquest pensaments procedia a fregar-me encara més fort, més fort, per totes les parts del meu cos. Volia despullar-me d’aquests pensaments, esmicolar-los. Purificar-los fins que el verí s’expulsés del tot. Em tornava a batejar, forçant-me a païr desesperadament el sentiment actiu d’una passió temerària, forçava el meu estoicisme a ser eficient. Els pensaments resistien, vius. El bateig justificà la dutxa nocturna a les quatre de la matinada. Una epifania interior, totalment inesperada, em va agafar sense voler sola la cortina d’aigua. Havia entès la meva picor. Havia vist la meva culpa i, amb una calma tant injustificada com el malson gairebé oblidat ja, vaig tancar l’aixeta deixant la meva festa d’expiació. Segur que la meva família se’n va  adonar del meu ritual que no justificava res més que una histèria clínica.

Acabant la nit em vaig rentar les dents. Mai he vist el meu pare rentant-se-les, se’m va acudir. 

Si Déu existeix, si realment hi ha una Creació, vaig pensar, m’ha d’haver fet capaç de resistir-me als desitjos, però també m’ha creat en un dilema perpetuu. Perpetuu i perenne perquè fa temps que sento que disputo entre l’experimentació bucòlica de la vida i el bateig de la meva ànima.

Què m’espera? Elevar-me o conseguir acceptar-me com una humana més a qui se li permeten els errors ètics i corretgibles? Sento que em tempten els mateixos luxes i pecats i que aquesta temptació, que és prova i joc, només farà que aprengui més qui sóc. Tanmateix, l’exculpació, la commutació o una simple conformació amb el perdó de la meva vida ja no sembla suficient. Només de vegades se m’apareixen certes revelacions però corren ràpid, els pensaments volen més ràpid que jo, no puc atrapar-los, però tampoc els puc deixar escapar.La pulcretat ètica, aquest horror vacui a l’existència, la corporeïtat del pecat i l’error em suposa dedicar molt de temps a l’autoexaminació. Les hores en el dia es queden curtes i he de ser àgil, optar per la despersonalització quan, en realitat, tot és estimulant i estic rodejada de persones amables, ulls que m’estimem i converses que em desvien d’aquest interminable monòleg…

qui ets, qui, qui, qui, qui, qui… i per què.