Tania Hirte

Em vaig comprar Canto jo i la muntanya balla fa uns anys, per Sant Jordi. Però no el vaig llegir fins a passat un temps. Sempre he pensat que els llibres arriben a nosaltres quan estem preparats per a rebre’ls. Molts els compro amb antelació, però només s’obren realment en el moment precís. Al principi vaig creure que era un conjunt de relats, i vaig acabar descobrint una novel·la coral sobre dones i homes, fantasmes i éssers mitològics, dol i celebració de la vida.

«Canto jo i la muntanya balla» d’Irene Solà, des de la seva publicació, ha rebut nombrosos premis i s’ha traduït a més de trenta idiomes. És un llibre primitiu, ancestral, profundament lligat a la naturalesa: parla de la inmutabilitat del cicle de la vida, dels elements antics que segueixen ancorats en l’experiència humana.

Solà reinterpreta arquetips antics que havíem perdut en la literatura contemporània i els recompon de manera natural, àgil i pròxima. La seva aura mística i mitològica no resulta llunyana: potser perquè conec bé la terra catalana i puc imaginar-me entre aquestes muntanyes pirinenques on es desenvolupa la història.

Durant la lectura, vaig reconèixer ressons de Canigó (1886), el poema èpic de Jacint Verdaguer, figura central de la Renaixença catalana. En certa manera, Solà realitza una reprogramació contemporània d’aquell folklore poètic. Encara que s’allunya del nacionalisme o del mite fundacional, recupera el rural, el primitiu, la vida als pobles on conviuen la cultura antiga i la modernitat. La seva escriptura aconsegueix una simbiosi perfecta entre literatura, costumisme i paisatge.

Irene Solà demostra conèixer el llenguatge de la naturalesa i el misticisme que sorgeix en entrar en contacte amb ella. La seva novel·la em va recordar a la Muntanya màgica de Thomas Mann, on el retorn al bosc i la lentitud natural es converteixen en una via per a comprendre la vida contemporània.

El llibre és polifònic: moltes veus —humanes, animals, meteo i mitològiques— s’entrellacen per a construir una visió del món. Parlen els elements, els núvols, l’aigua, les muntanyes. Fins i tot els silencis semblen audibles, com els que se senten en caminar entre arbres o en una vall al capvespre.

Mentre llegia, pensava en la meva pròpia experiència: vaig viure un temps en una zona rural de Romania, envoltada de camps infinits. Allí el cos i la ment s’ajusten als ritmes immutables de la naturalesa. El microcosmos de Solà succeeix també en una muntanya fronterera amb França, un territori ple de llegenda, màgia i memòria. És un terreny fèrtil, on la imaginació floreix i el passat es fa present.

Una novel·la de llampecs, veus i dones

La novel·la comença amb un llampec: les primeres veus són les de les gotes de pluja, els núvols. Parlen d’un personatge anomenat Domènech que mor fulminat. Aquest inici recorda al dramatisme de Cims borrascosos o al to agrest de Solitud de Víctor Català.

Encara que l’obra és una novel·la, cada fragment té autonomia pròpia, gairebé com a episodis cinematogràfics: diferents òptiques, diferents veus que enfoquen la muntanya des d’angles canviants.

En el primer relat, els núvols s’enorgulleixen de poder fulminar cranis i tomàquets. En el segon, En el nom de les dones, coneixem a Dolçeta, una bruixa que narra en primera persona al costat de Joana, Eulàlia i Margarida, companyes que reivindiquen la seva condició sense por ni vergonya.

El món de Solà està habitat per éssers mitològics, bruixotes, pluges de granotes i peixos —fenòmens que remeten tant a la Bíblia com a l’Antic Egipte—, i construeix un univers sonor i primitiu, ple de riures, rugits i llampecs.

Cant jo i la muntanya balla és un veritable parc temàtic d’éssers i bèsties úniques, cadascun amb el seu moment de protagonisme. Els contes s’entrellacen entre si, teixint una gran història que comença amb un llampec i continua amb les veus dels qui sobreviuen a la tragèdia.

Amor, dol i memòria

Continuem aquest recorregut per Canto jo i la muntanya balla, la novel·la tan revolucionària, contemporània i alhora mitològica. La seva escriptura combina la lleugeresa de la prosa moderna amb la força ancestral de la llegenda, un equilibri que la torna irresistible per als lectors: àgil, divertida i profundament poètica.

Ens endinsem en el tercer relat, un dels més intensos i commovedors, que mereix una atenció especial. Aquest relat ens dona veu a Sió, l’esposa de Domènech, aquell home que mor fulminat per un llampec a la muntanya. Irene Solà torna a mostrar aquí la seva habilitat per a retratar la cruesa i la bellesa del natural: el fang, la foscor, la pluja. L’autora ens situa en un paisatge brut, primitiu, ple de vida invisible, on la naturalesa té veu pròpia.

Domènech mor mentre ajuda a néixer a una vaca. És una escena domèstica i tràgica, en la qual l’atzar —o el destí— descarrega la seva energia sobre ell. En aquest instant apareixen unes dones misterioses: les bruixes de la muntanya, que ja coneixíem de l’episodi anterior.

El relat porta per títol “Les estovalles blanques”, els que la tia de Sió li va regalar el dia de les seves noces. Sió, viuda i sola, ens parla des de la seva casa, acompanyada del pare del seu difunt marit, l’avi Ton. L’autora entrellaça escenes costumistes amb pensaments universals, llançant frases absolutes que ressonen en la memòria col·lectiva.

“Alguns homes se’ls trava i se’ls asseca la llengua dins de la boca i no saben obrir-la ni per a dir coses boniques als seus fills.”

Aquest fragment, que tradueixo directament del català, condensa una veritat que molts hem viscut: el silenci emocional heretat, el caràcter estoic d’una generació que expressa poc i sent molt.

En l’obra de Solà conviuen dos mons: el paganisme de les bruixes i els seus rituals, i el cristianisme de les pregàries i els símbols. Sió plora “totes les llàgrimes que Déu li havia donat”, però alhora percep la vida com un conjur de forces naturals. La muntanya és l’escenari on tots dos universos —el màgic i el religiós— es freguen sense anul·lar-se.

L’autora aconsegueix que aquest sincretisme no sembli forçat: la fe, l’alquímia i la superstició s’entrellacen en una mateixa arrel cultural.

Sió, “musa viuda”, recorda el seu matrimoni amb una mescla de tendresa i desil·lusió.

“Jo volia un home que estimés la terra i també les idees.»

El seu testimoniatge és una meditació sobre l’amor i la memòria. Parla d’un marit idealitzat, “el més guapo de les muntanyes”, que la cortejava amb flors i poemes, però també reconeix la tristesa i el desacord que habiten en tota relació llarga.

El més fascinant és com Irene Solà introdueix la veu femenina amb naturalitat i sense pudor. Sió parla del seu cos, del seu desig, de la seva sexualitat —una cosa poc habitual en el context rural i primitiu de la novel·la—. Aquesta sinceritat trenca amb el tradicionalisme i aporta una modernitat subtil, profundament humana.

Després de la mort de Domènech, Sió queda atrapada entre la vida i la mort, entre la maternitat i el buit. Ens confessa que la vida amb les seves criatures “no li dona pau”, perquè el que realment anhelava era ser la dona d’algú, no sols una mare o mestressa de casa. El seu relat qüestiona el rol femení tradicional sense caure en anacronismes: mostra el desig de ser, de decidir, de conservar una identitat pròpia enmig del dol.

Els fills han pres les estovalles blanques del casament, símbol d’aquesta herència familiar que ja no té el mateix sentit. Sió es pregunta on han anat a parar totes les coses —les idees, la vida, l’amor—. La incomprensió per la pèrdua es converteix en el seu paisatge interior.

El llampec que mata en Domènech es converteix en una metàfora del destí, però també del tall abrupte de la vida. Així com ell va ser fulminat per la tempesta, Sió queda emocionalment fulminada.

La novel·la estableix una circularitat perfecta: el relat comença i acaba amb el plor, com si les llàgrimes fossin el cicle natural de la vida i la mort.

Després del relat de Sió, escoltem noves veus: els bolets trompetes de la muntanya, que narren des del seu propi punt de vista. Solà construeix així un univers on tot ser —humà, vegetal o meteorològic— té veu, memòria i mirada.
Cadascun aporta una història, una emoció, un angle més del gran organisme que és la muntanya.

Tot ésser té capacitat de parlar.
Tot ésser té coneixement.
Tot ésser té memòria.

Canto jo i la muntanya balla és una celebració coral d’aquesta consciència múltiple. Amb aquest tercer relat i inici de la novel·la, Irene Solà ens condueix des del diví fins a l’humà, des de la tempesta fins a la llar. La muntanya continua sent el gran personatge: testimoni de les llàgrimes, de la pluja, de la vida que resisteix. I Sió, amb la seva veu honesta i dolguda, encarna la memòria de totes les dones que alguna vegada van estimar, van perdre i van continuar vivint.